L’alumnat de 1r de batxillerat dona la seva opinió sobre la llibertat d’expressió
Un grup d’alumnes de primer de batxillerat, que cursen l’optativa trimestral de problemàtica social, han escrit un article, parlant de si la llibertat és real o imposada.
“Realment no hi ha
cap llei establerta,
ens la creem
nosaltres mateixos”
La llibertat d’expressió és el dret d’exterioritzar qualsevol mena d’opinió. De fet, és considerada un dret humà, recollida al Tribunal Constitucional del país. Per tant, és un dret civil (1).
No obstant això, en la societat actual, tenim moltes ideologies i el problema és no acceptar la diversitat d’aquestes i pensar que la pròpia és la més adient. Per això, la llibertat és un tema ambigu, ja que la podem associar amb aquestes creences culturals i personals que ens influencien a l’hora de triar què és ser lliure i què no, com per exemple a França. Aquest és un país laic, en el sentit que afirma ser neutral respecte a la fe, no recolzant ni la religió ni l’absència d’ella, així com tampoc no té una religió d’Estat. D’aquí en va sorgir la llei francesa sobre la laïcitat (2), la qual prohibeix l’ús de símbols o objectes religiosos visibles dins les escoles. Tot aquest tema, però, ha creat molta controvèrsia.
Mentre que la majoria dels professors estan a favor d’aquesta llei, hi ha moltes organitzacions musulmanes, cristianes, jueves i civils que mostren el seu desacord, com el president de la república francesa, Emmanuel Macron, que dona suport a la nova llei que prohibeix la inicial (3). Alguns crítics raonen que aquesta llei és incompatible amb els drets humans fonamentals. La Comissió Europea d’Estrasburg, però, rebutja aquest argument, ja que defensa i permet el fet de limitar la llibertat d’expressió, sobretot per evitar pressionar als menors.
Gràcies a una enquesta feta el febrer del 2004 a França per la CSA es va mostrar que el 69% de la població recolzava la norma, mentre que la resta hi estava en contra*.
Aquell mateix any, a l’inici de curs, es van trobar amb 48 noies expulsades per negar-se a treure’s el vel. Unes 60 alumnes musulmanes van decidir anar-se’n a l’ensenyança privada, la qual no aplicava aquesta llei, o a l’ensenyança a distància. La problemàtica es va globalitzar tant que, fins i tot, dos periodistes francesos van arribar a ser segrestats per un grup terrorista iraquià que exigia que s’anul·lés aquest reglament.
Segons el Conveni Europeu de Drets Humans (4), es té per establert que no s’ha de castigar penalment l’expressió d’opinió (tot i que no sigui agradada per tots). Precisament, la protecció de la llibertat d’expressió serveix per a aquelles opinions que poden ferir la sensibilitat de les persones que les escolten. Tot i això, el Codi Penal espanyol conté diversos delictes d’opinió que són castigats amb presó o repressions penals. De fet, l’11 de març del 2021, el Consell Europeu va enviar una carta al ministre de Justícia espanyola demanant reformes al Codi Penal, ja que cada cop hi ha més desacord (6).
Fa tan sols un any, van empresonar en Pablo Hasél (raper espanyol) per adular al terrorisme i insultar la corona i les institucions de l’Estat. De fet, ja l’havien condemnat pel mateix el 2014, però, com que no tenia antecedents penals, se’n va lliurar. Aquesta vegada, en canvi, no ha pogut desfer-se dels nou mesos de presó. A part, també va ser acusat d’atacar a un periodista de TV3, però en aquest cas sense proves. Finalment, la raó per la qual el van empresonar el 2021 va ser compondre una cançó que acusa i insulta l’exrei d’Espanya, Juan Carlos. Per aquest motiu, hi ha l’establerta “llei d’odi”, que penalitza legalment a aquelles persones que opinin de forma pública fent referències al terrorisme, monarquia, dictadures, racisme, orientació sexual o qualsevol indici de violència.
Segons el comitè de protecció de periodistes (CPJ), recopilem dades de països amb més restriccions de premsa del món. El periodisme de via pública és sancionat amb presó i prohibí d’Internet (entre d’altres) limitant l’accés a la informació independent. Eritrea, per exemple, és el país africà amb més periodistes empresonats del món, fet que ha provocat que molts d’ells optessin per l’exili i així poder escapar de la dictadura social en la qual estaven sotmesos. D’altra banda, trobem que l’accés a internet als països comunistes està summament restringit, com Corea del Nord, Xina, Cuba o Vietnam. Això vol dir que el govern no vol que els ciutadans s’informin i, per consegüent, estiguin sotmesos a la ignorància i no puguin expressar-se públicament, mantenint la ciutadania “callada” (7).
Actualment, sabent en la societat on vivim, hem arribat a un punt on l’única manera de ser escoltat és a través de la violència verbal, ja que si no cridem l’atenció fent coses les quals estan “mal vistes” no existim. D’altra banda, el fet d’intentar aconseguir un futur amb una llibertat d’expressió absoluta esdevindria més aviat un fet utòpic, pel fet que mai ningú no hi estaria content del tot. Les nostres ideologies personals i culturals ens porten a pensar que la nostra és l’única opinió vàlida, de tal manera que la llibertat d’expressió absoluta seria inqüestionable, atès que la utilitzaríem per imposar el que nosaltres creiem que és correcte i, per consegüent, desembocar en un conflicte mundial.
Com ja hem explicat, no podríem concordar mai els uns amb els altres, però si tots féssim l’esforç d’acceptar i respectar altres arguments (inclús si no hi estem d’acord) com a mínim faríem el pas d’evolucionar com a persones i com a societat a l’hora de rebre opinions contràries a les nostres. D’això tractem els éssers humans, de dir el que pensem, i si partim d’una societat on no podem compartir les nostres idees mai no podrem donar-li sentit a la llibertat.
Autores: Àngela Baró i Cris Gómez
Editors: Sebastián E. Vera, Martina Custojà, Paula Aran i Cris Gòmez.
