Que vol dir ser arqueòleg forense?
Tota ciència, en realitat, pot esdevenir una ciència forense. Per exemple, ens podem trobar que un informàtic sigui considerat un informàtic forense, un psicòleg considerat psicòleg forense, un arqueòleg, arqueòleg forense. Què és el que ens fa forenses? En realitat tenim una obligació administrativa per donar resposta a un requeriment judicial que ens han fet. En aquest cas, jo soc un arqueòleg forense perquè amb la informació que recupero i que poso a sobre d’un informe, pot tenir una responsabilitat davant de l’administració. Per tant, això és el que em faria un arqueòleg forense. A més, en aquest cas, jo ja fa molts anys que no treballo en excavacions arqueològiques clàssiques, sinó que estic fent investigacions de crims que van passar fa molt poc temps. I només busco persones desaparegudes arreu del món per diferents motius que van desaparèixer, però aquesta és la meva tasca.
I moltes vegades has trobat molts cadàvers i tot això, no?
Clar, exacte. La meva feina és una feina que comença perquè els familiars et demanen que els ajudis, no? Ja sigui que ho demanen a tu directament com a agrupació o perquè en altres països del món, per exemple, hi ha familiars que no se’n refien de les investigacions que fa la justícia en els seus països, demanen a altres organitzacions que són ONG, en realitat, de drets humans, perquè els ajudin a trobar-los.
Com va passar de llicenciat en història a arqueòleg forense?
Clar, en realitat, quan jo estudiava, no hi havia una carrera d’arqueologia. O sigui, tu estudiaves Història i a partir de la història, després feies excavacions i t’especialitzaves en Arqueologia, no? Però no existia una titulació com a tal. Llavors, en realitat, oficialment, diguem, el títol diu que ets un historiador, però com a historiador, automàticament també ets arqueòleg.
Què va haver d’estudiar per arribar a ser arqueòleg forense?
Sí, doncs mira, en realitat jo vaig estudiar Història per ser arqueòleg. Això és el que es demana, diguem. Però també et diré que quan fas aquesta carrera no surt preparat per ser un arqueòleg que es dediqui a les ciències forenses de recuperació de víctimes d’un crim. Has de pensar que aquesta feina, jo quan la vaig començar a fer, molt de les coses que havia de fer, en realitat jo no les havia estudiat mai durant la carrera, ni durant la carrera ni després. Va ser experiència. Jo, per exemple, no vaig sortir de la carreta d’història coneixent-me els ossos que té un cos. O com és una ferida que es provoca per una bala o una ferida per un cop contundent. Jo no vaig sortir sabent, com saber si la víctima que estic exhumant és una dona o és un home. Tot això ho he après, a partir de l’experiència, de fer moltes i moltes fosses i al final parlar amb altres professionals que estan allà amb tu i que t’expliquen com funciona la seva ciència. Llavors, jo he treballat amb antropòlegs forenses, amb metges forenses, amb criminòlegs, amb psicòlegs i un llarg, etcètera.
Quin és el cas que més li ha impactat i perquè?
Bé, hi ha molts casos, jo sempre dic que és molt difícil conèixer un cas que no t’impacti perquè tots impacten d’alguna d’una manera i tots tenen un vessant molt important darrere que és un familiar i cada familiar et transmet també d’una manera i viu aquesta desaparició d’una manera molt concreta també. Jo, per exemple, m’he trobat en casos aquí a Espanya de persones que no s’atreveixen a dir-te que tenen una persona desapareguda i que amaguen aquesta història fins a l’últim moment, negant-te directament que tenen aquest desaparegut i que això canviï, no? A real de què tu parles amb ells i que se senten una mica més segurs. Pel que fa a històries que realment m’hagin impactat, aquí a Espanya, per exemple, està la història d’un noi, d’una família, en què l’home va marxar a la muntanya perquè l’estaven perseguint. Llavors, va tornar de nit, s’amagava a casa seva, a la zona de la bodega de casa, i allà ningú parlava que estava allà amagat. Quan, de cop i volta, van venir a buscar-los els falangistes, els franquistes, i es van trobar amb el seu germà, que tenia setze anys, i el seu germà li va dir que allà no hi havia, que el seu germà no sabia on era, no? I llavors li van dir: doncs, no saps on és el teu el germà, doncs, vens amb nosaltres. Llavors, se’l van emportar en ell, que tenia setze anys, i el van assassinar en ell per intentar que tornés el germà que realment buscaven. Aquest home a més es va quedar amagat en aquella casa i va agafar una malaltia, va saber que estava a punt de morir-se i va decidir excavar un forat a dins de casa seva pròpia i quan ja va sentir que es moria, es va tirar dins de la fossa i finalment el van tapar i va quedar allà enterrat, fins que vam anar a exhumar-lo l’any 2014.
I aquesta feina, no? Com ho afecta psicològicament a una persona?
Jo sempre dic que és una feina que ens fa plorar molt, encara. Moltes vegades diuen, em diuen, que després de tantes fosses exhumades, que dec està acostumat ja a totes aquestes històries, però és que en realitat un no s’acostuma a escoltar aquestes històries, perquè no estem parlant d’un cementiri medieval, no estem parlant d’una mort natural, estem parlant d’un assassinat i d’una família que durant molts anys ha estat intentant trobar una resposta per poder recuperar-los, però que a més van haver de viure sense aquest familiar i sense saber si estaria bé, si no estaria bé, si l’haurien matat, si no. De fet, coses molt complicades que un es troba quan fa aquesta feina és veure que familiars et diguin: és que jo no sé què fer a casa meva amb la seva habitació. No sé si puc treure les coses o no. No sé quan he de deixar de posar un plat a la taula per si torna, no? Perquè clar, si torna i no hi és el plat, pensarà que m’he oblidat o que he volgut passar pàgina o el que sigui. Llavors, és un moment molt, molt complicat que no ho pensem en el moment que parlem d’aquestes coses, no?
Com pot saber de qui són les restes dels cadàvers que trobeu?
Doncs, normalment, quan tens la informació, per exemple, si tens una fosa individual, que seria el més difícil, per exemple, en el cementiri, doncs està tot ple d’enterraments. Tu pots estar buscant, buscant, buscant i trobar en enterraments perquè te’n trobaràs segur dins d’un cementiri. Llavors, el que nosaltres intentem buscar, primer sabem si busquem una dona o un home. Si estem buscant una dona, doncs tots els cossos que corresponguin a un home, doncs els descartaries i aniries buscant els que són de dona. En aquest cas, quan et trobes el cos, comences a buscar parts que són identificatives d’una persona. És a dir, per exemple, quan comences l’excavació, jo sempre busco la zona del crani i la zona de la mandíbula. I a més, busco la zona de la pelvis, perquè aquí és on et dona la informació sobre si és un home o una dona, però a més també et donarà informació sobre l’edat aproximada que pot tenir. Si tu et trobes una dentadura, per exemple, molt desgastada, segurament aquesta persona és una persona molt gran. A la zona de la pelvis, per exemple, per saber si és un home o una dona, has de pensar que les dones estan preparades per tenir fills i el cos. Està preparat, té una forma específica la pelvis, l’os de la pelvis, els Cortals, que et diuen si aquesta persona seria un home, si aquest Cortal o aquesta pelvis seria d’un home o d’una dona. Per tant, totes aquestes informacions que tenim a partir de veure o de llegir els ossos d’una persona ens donaria la informació. A més, buscaríem, també, si hi ha fractures, si hi ha orificis de bala, tot això que ens indicaria que aquesta persona ha tingut una mort violenta. El dia d’avui, quantes fosses de la Guerra Civil Espanyola has trobat? Jo he treballat, o sigui, ha exhumat més de 80 investigats centenars, no ho sé, perquè al final les investigacions no sempre arriben al punt de saber on estan aquestes persones enterrades. Tenim casos que s’han reclamat fa vint anys i que encara dia d’avui no tenim resposta per aquesta família. Llavors, aquí a Espanya, sí, centenars, centenars de casos.
Quantes fosses de la guerra civil espanyola ha trobat?
Jo n’he exhumat més de 80, treballats centenars, no ho sé, perquè al final les investigacions no sempre arriben al punt de saber on estan aquestes persones enterrades.
Què és el que més li agrada de la seva feina i el que menys?
Doncs mira, jo crec que el que més m’agrada és precisament la part més important de la nostra feina, que és poder tornar les restes a un familiar perquè pugui enterrar-los dignament. Aquest moment d’entregar aquestes restes, estar en un homenatge, anar fins al cementiri, fer aquest enterrament, aquesta és una part molt maca, és com tancar tot el teu procés. La meva feina al final sempre dic que fa de pont entre els familiars que estan buscant i les víctimes que estan a les foses. Per tant, per mi és molt maco el fet que tu puguis ajudar aquestes famílies a aconseguir l’objectiu final, que és aquest. Per tant, entregar les restes és dels moments més macos de la meva feina, sense dubte. Pensa també que hi ha moments també molt puntuals, que són molt macos també, el moment que portes, no sé, cinc dies buscant i que estàs a punt de dir, bé, ja no podem continuar buscant més perquè ja no hi ha més espai i que de cop i volta, en l’últim punt que havies de mirar, trobis la força. Llavors, tot això és un moment de molta felicitat. Molta gent ens diu, per exemple, quan estem excavant, ens veuen que estem allà, hores i hores sota el sol, a 40 graus, i ens veuen allà que estem rient i que estem parlant i que estem xerrant i que de cop i volta ens apareix la força i ens estem tots abraçant, que veí, felicitats i… que podem pensar, perquè us alegreu tant, però és que el que hi ha darrere d’això és tan important. Penseu que a vegades, a mi m’ho han dit moltes vegades, això, ja has trobat tresors, i jo sempre dic que hi ha potser algun tresor més maco que troba un familiar que porta a estar l’any esperant, trobar-lo. Per tant, bé, aquesta és la part més maca. La part que menys m’agrada, possiblement sigui l’ha d’haver de lluitar, vull dir, parlant amb gent que tenen la possibilitat d’ajudar-te des de l’administració, sobretot, i que no vulguin fer-ho. Que tu vagis a parlar amb una alcalde, que t’està dient que no t’ajudarà, i que tu vagis d’estar explicant una cosa tan bàsica que té a veure amb els 13 humans i amb la humanitat d’una persona. O sigui, no entenc per què has de lluitar per fer-li entendre a una alcalde o a algú per què estem fent aquesta tasca. I que et digui que no, que no ho entenc, que no… Això, jo crec que és el que menys m’agrada. Perquè, bé, et decepciona, en certa manera, és una decepció social. Tu penses que els teus veïns o la societat que t’envolta té una mica de sentiments, i d’empatia pel dolor de la gent. I quan et trobes amb això i veus que la gent no ho fa, és molt frustrant. Llavors, per sort, això no ha d’afectar. Al final, jo crec que a poc a poc hem fet que les coses canviïn. I fa 20 anys era impossible… Ah, era molt difícil que certs partits polítics acceptessin aquestes exhumacions. El dia d’avui ens trobem que tots els partits polítics, cap d’ells, cap, posin dubte que tothom té dret a recuperar els molts. De la manera que sigui, però el dubte no hi és que tenen aquest dret. Després ajudaran o no ajudaran el que sigui, però aquest dret creuen que els tenen. Llavors, això és una lluita de molts anys i que segur que en queda molt, molt, molt per fer, encara, per continuar lluitant. Investigant la revista, vam veure que ha sigut partit d’un equip argentí d’antropologia.
Com ha arribat a treballar en l’Equip Argentí d’Antropologia Forense (EAAF)?
Doncs mira, jo estava… feia excavacions aquí a Espanya. L’equip argentí és un dels equips més importants del món en drets humans. Ha treballat a més de 35 països del món amb investigacions molt importants. I, bé, jo estava fent una exhumació aquí a Espanya. Van apropar-se alguns membres de l’equip argentí. Van voler venir a veure com feien nosaltres les exhumacions. I l’arrel d’una d’aquestes visites, és que uns mesos més tard, em van trucar i em van preguntar si podia, per la meva experiència, si podia anar fins a Mèxic a fer una investigació allà amb ells. I, bé, jo els vaig dir que sí, i en aquest moment vaig començar a fer investigacions internacionals. Missions internacionals que em van portar a diferents països per fer aquesta tasca, no? Quan estàveu estrenant de carrera d’història, pensa ves arribar a aquest carrer, per exemple, fer alguna feina aquesta que estàs fent ara? No, jo, quan vaig fer la carrera, tenia molt clar que volia ser arqueòleg, claríssim. Però mai a la vida vaig imaginar-me dedicar-me en aquest tipus d’arqueologia. Jo pensava, suposo, que la majoria de gent pensa que l’arqueologia, són ciutats, piràmides, coves o amb un Indiana Jones, que tots tenim a dins. Però sí que és veritat que va ser una casualitat arribar a les foses, i crec que en certa manera he tingut molta sort. Tinc molta sort, perquè m’he trobat amb una arqueologia completament diferent de la que jo volia fer, i hi ha una arqueologia que jo sempre dic que és una arqueologia viva, on pots escoltar els familiars i els veïns parlant de la història d’aquelles persones que estàs recuperant. Per tant, crec que he tingut molta sort en aquest cas. I també volíem preguntar, ja fa d’època, per què s’ha acabat d’entrar en aquest cas.
Què és això del Valle de los Caídos i perquè és tan important?
El Valle de los caídos és el Mausoleu que es va fer construir Franco, on la seva intenció era que s’enterressin les víctimes ell, quan vulguis, però també les víctimes que havien mort lluitant en el seu bàndol, per la seva causa. Va construir aquest Mausoleu quan va voler fer, quan va demanar a familiars i administracions que s’enviessin les restes dels franquistes cap al Valle de los Caídos, va trobar-se que, en molts casos, molts familiars franquistes no van voler. Llavors tenien unes criptes que les havien d’omplir com fos, i llavors van començar a exhumar fosses republicanes sense demanar permís als familiars i els van portar fins allà. Aquestes exhumacions van ser des de l’any 59, fins a l’any 83, l’última persona que entra al Valle de los Caídos. Moltes d’aquestes fosses van anar a l’any 59, al març del 59, des de la província de Girona, cap al Valle de los Caídos. El Valle de los Caídos no només és el Mausoleu de Franco, sinó que és la fossa comuna més gran d’Espanya. Hi ha enterrades més de 33.833 persones. Ara s’està treballant, ara estem treballant dins de les criptes del Valle de los Caídos i s’ha aconseguit identificar a 12 persones entre les 33.000 persones que hi ha. No m’encara molta feina. I actualment s’està treballant aquí en el Valle de los Caídos o en un altre esport. Ara mateix estem treballant en el Valle de los Caídos, que és un projecte que ara mateix està en pausa, però que s’hauria de posar en marxa en els pròxims mesos i tindria algunes missions internacionals que de moment no sé on em portaran, però que sé que aniran sortint durant l’any.
Ens voldria explicar alguna anècdota que hagi viscut que ens vulgui comentar per a entendre per a què fa aquesta feina?
Doncs hem parlat, per exemple, de la presentació. En el cas aquest que us explicava d’aquest home que s’havia amagat al celler, en aquest cas, per exemple, me’n recordo d’anar a parlar amb la dona, era el seu oncle, per tant, ella era la neboda, i la neboda ens va dir que no hi havia ningú enterrat a casa seva, que això era mentida. I a mi em va impactar molt quan li van comentar en aquesta dona que ens estava negant això, li van comentar que nosaltres teníem la informació perquè el seu germà ens ho havia explicat, i ella es va posar molt nerviosa, i llavors la filla li va estirar una mica d’aquí del jersei, i li va dir, potser ara és el moment de començar a parlar. Llavors per mi va ser molt impactant, perquè era un moment de tanta tensió, tanta por per part d’aquesta dona que realment és una història que em va marcar. O per exemple una altra exhumació molt important, que va ser molt important a escala internacional, perquè era la primera vegada que un jutjat internacional estava demanant l’exhumació d’una persona aquí a Espanya, això va passar el 2017. Jo me’n recordo que era la filla de la persona que estavem buscant, estavem buscant el seu pare, que es deia Timoteu. I en aquest cas me’n recordo que quan la noia va arribar al costat de la fossa, i va veure el que se suposava que havia de ser el seu pare, va dir el meu pare, que s’ha passat tota la vida sota terra. I a mi em va impactar molt perquè era el fet que per ella el seu pare no s’havia mort. Per ella el seu pare havia viscut tota la vida sota terra. Llavors, aquestes coses que al final t’impacten molt. De fet, aquest documental, això passa, està gravat en un documental, que es diu “El Silencio de otros”, és al final del documental. Jo surto al final i se’n veu en un moment que els meus companys m’estan agafant, i és perquè jo vaig enfonsar-me en aquell moment, perquè vaig pensar en aquesta situació i vaig posar a plorar, perquè hi ha vegades que no dimensiones, que no ets conscient de la importància del que estàs fent, i de la tasca que encara queda pendent per fer.
Al final, per què t’agrada tant aquesta feina?
Al final és per veure la família, recuperar els estimats, per escriure la feina, el treball. Sí, perquè aquest és l’objectiu final. A mi la meva feina m’agrada per com és, per com investigues, per com vas estirant el fil, ara miro aquest riu, ara pregunto allà i comences a muntar un puzzle, com ho pots veure en molts documentals o pel·lícules. Estem acostumats a veure crims o sèries d’aquest tipus, comença molt una dada i comença a estirar el fil. És una investigació i és una qüestió molt detectivesca, i a mi m’agrada molt tot això. Però és que a més d’això aconsegueixes anar a buscar, m’agrada l’arqueologia, m’agrada recuperar les restes, m’agrada el contacte amb la gent, m’agrada poder parlar amb ells i escoltar-los, i, per altra banda, el punt final que és aquest, l’objectiu de poder retornar aquestes restes als seus familiars. Crec que poques feines poden donar una cosa tan bonica com aquesta.
