Aquest any l’Olivar Gran ha celebrat la diada de Sant Jordi fent activitats molt diverses. En aquest article, destaquem el concurs literari, organitzat pel departament de llengües, en el que ha participat tot l’alumnat dels quatre cursos d’ESO.
Cada curs participava amb una temàtica diferent, utilitzant tant la llengua castellana com la llengua catalana i elaborant textos tant en prosa com en vers.
Els textos guanyadors es van conèixer en un acte celebrat al gimnàs de l’institut, amb presència de l’alumnat, docents i direcció del centre. Els autors van rebre un obsequi que reconeixia el seu esforç i treball.
A continuació, podeu llegir els textos guanyadors.
Una germana que al final d’una mirada
dona bons consells i no vola com els ocells
Una germana que sap fer bons aliments
i sempre en posa bons complements
Una germana que m’ajuda en tot moment
i no deixa de costat a la seva gent
Una germana que no sap fer equacions
però li dona a la meva vida colors
Una germana amb un cor de roses suaus
que volen en l’aire com les aus
Una germana que estima tant l’estiu
com les aigües dolces del riu
Una germana que ignorant les nostres batalles
em retorna a ella amb immenses rialles
Una germana que estimo amb tot el meu cor
i que sap mantenir el furor del meu amor
Soy una rosa blanca, y mi vida es un ciclo interminable de quejas y dolores. Cada mañana, cuando el sol asoma por el horizonte, cruzo mis hojas con la esperanza de que mi destino cambie. El ciclo de vida de las flores de la reina Escarlata es todos los días igual: no hay sorpresas ni noticias nuevas. Yo, como una rosa blanca rodeada de mis iguales, debo soportar sobre todo la vida en sí misma.
La reina Escarlata detesta cualquier color que no sea el de su reino, es decir, el rojo. Por tanto, cada día, al salir el sol, sus pintores vienen al jardín a pintar nuestros pétalos de un rojo muy vibrante. Hoy, no ha sido la excepción.
Los pintores se acercan al jardín armados con sus brochas y botes de pintura. Murmuran entre ellos, nos miran con desdén y comienzan a trabajar. “¡Ay, cómo duele!”, se quejan algunos que se pinchan con mi arbusto lleno de espinas afiladas.
Cuando me pasan el pincel por encima, noto mis pétalos cubrirse con la textura fría y espesa de la pintura roja. Es incómodo este sentimiento de opresión. Me siento presa cuando pintan mi blanco puro, mi identidad.
Hoy, mientras las gotas rojizas me caen por las hojas, me permito mirar las flores de mi alrededor. Parecen felices, contentas de su nuevo color. La reina pasa por delante a menudo, observándonos con una sonrisa de oreja a oreja. “¡Qué hermosas son mis rosas!”, dice.
Sin embargo, a mí no me parece así. Yo ya era hermosa antes, con la pureza de mis pétalos blancos. No me gusta este color, me encantaba el anterior.
Pero no tengo ni voz ni palabra, así que deberé seguir cumpliendo toda orden de mi reina. Tendré que seguir vistiéndome de rojo.
El rei més bufó, consentit i encantador? Enric VIII no és exactament el que em ve al
cap. Jo pensava en mi. Tinc un palau amb súbdits al voltant; em serveixen,
m’alimenten, m’amanyaguen, i només cridar-los venen corrents (literalment) i
s’entreguen a les meves necessitats. Soc un governant impecable: adorable,
inusual, atrevit, presumit, però sobretot molt felí. Els meus seguidors m’han col·locat
un mirall, on contemplo el meu elegant reflexe durant llargues estones. A les nits
m’agrada molestar als meus servents, amb el que jo dic “els tocanassos nocturns”.
Durant el dia dormo, cosa que fa molta ràbia als meus súbdits.
Avui s’ha aixecat un dia de primavera lluminós i seré, els arbres es balancegen
lleugerament a causa del suau vent que bufa i deixa anar una aroma a flors
meravellós. Surto al meu balcó i m’entretinc mirant una família d’ocells que reposa
sobre una branca després del que sembla un viatge molt llarg i cansat. Tinc present
que soc un monarca de gran categoria, però no puc evitar rellepar-me el musell
només veure-ho. Aleshores noto com uns braços em freguen afectuosament el meu
bell pelatge i m’arrosseguen a l’interior del meu palau. M’assec a la butaca tan bon
punt veig que la serventa s’hi vol asseure, i acte seguit em mira amb cara de
conformitat tot deixant anar un sospir. El súbdit arriba a la sala i li diu alguna cosa a
cau d’orella a la seva esposa, que reacciona amb un posat emocionat. Llavors, se’m
queden mirant tots dos, quiets com estaquirots. Com s’atreveixen a incomodar un
sobirà? I a continuació, després d’aquesta pausa que per a mi ha trigat almenys
cent anys, em diuen amb aquesta veu de superioritat i to de veu agudet, que no
suporto gens:
-Petit mixet, t’hem de donar una notícia. Des d’avui tindràs un company de pis!- Em
diu mentre m’ensenya un gat de dintre una gàbia. Això sí que és passar-se de la
ratlla, com són capaços de tanta crueltat? Jo soc el rei, soc el que mana, el que ha
de ser escoltat, l’únic. No m’ho puc creure!
-Us deixem temps perquè us conegueu.- I dit això tanquen la porta de l’estança i
s’allunyen de la meva vista. Me’l miro, em mira, ens mirem, no m’atreveixo a dir res.
-No em dirigeixis la paraula, no em toquis, no em miris, no t’interposis en el meu
camí i, des d’ara, jo soc el rei.- Em diu el meu company mentre em dedica una cara
de fàstic, que em recorda a la meva quan caço una mosca i me la menjo per instint.
A què es refereix quan diu ser el nou rei? I què vol dir quan amenaça de no
interposar-me en el seu camí? Com gosa parlar-li així a un governant? Això és
intolerable!
Després d’una setmana, estic definitivament destronat, m’he quedat sense súbdits,
sense atencions i sense dignitat. He pensat en abandonar el que era el meu palau i
marxar. Agafo el meu raspall amb les dents, (el meu pelatge és molt important per a
mi) i pujo a la taula d’un salt, per poder sortir per la finestra. No és fins que estic
traient una pota a l’exterior, que de sobte sento la veu del meu adversari, que
m’anuncia:
-On et penses que vas?
-Lluny, espero, si és que abans un camió no em passa per sobre.
-Ara jo soc el rei, i tu m’has d’obeir.
-No!- responc amb contundència.
Aleshores m’agafa la pota i intenta arrossegar-me cap a dins la casa, però just quan
estava a punt de cedir, la serventa apareix i presencia l’escena, fet que provoca que
es quedi amb una expressió d’horror al rostre. Sense pensar-m’ho dues vegades
començo a miolar i a fer-me la víctima, i la súbdita agafa al meu company i se
l’emporta a un refugi d’animals. Mai més l’he tornat a veure.
Això sí, els meus dies de regnat prossegueixen excel·lentment, i sembla que fins i
tot han millorat. Soc un rei, i encara que només ho pensin dues persones i un gat,
són suficients. Perquè aquest és el meu regne, un regne on tothom és feliç.
La familia es el tesoro
más preciado que se tiene.
Es más valioso que el oro
y el que más adoro.
El amor de la familia
es diferente al resto.
Es el más firme y
el más honesto.
Y
por todo esto
lo que más deseo,
es que todo el mundo
tenga este privilegio.
No siempre naces con él,
a veces toca luchar por él.
Por eso a veces se escoge
para poder disfrutar de él.
El amor de familia
es diferente al resto.
Es el más firme y
el más honesto.
«”Hola, em dic Héctor, soc daltònic i vaig néixer el trenta-u de desembre del dos mil
deu”. Com si fos la típica frase que encapçala un episodi de la meva pròpia sèrie
televisiva de caràcter autobiogràfic, –o una telenovel·la hereditària, obligatòria i
vitalícia sobre el meu ser i la meva vida, com bé podria ser una d’aquelles que
podria haver vist la meva àvia–, aquesta introducció defineix molt bé la meva
personalitat i el meu jo a l’etapa més jove de la meva vida; la infantesa. Però és clar,
ja fa anys que vaig abandonar-la. D’altra banda, naturalment, què ens impedeix
submergir-nos en el llac dels records per una estona? Hi ha res de dolent en
recordar o ser recordat? Així i tot, algunes vegades les aigües han de romandre
estancades…». Sigui com sigui, sempre m’ha agradat molt escriure. Aquesta idea
l’apuntaré més endavant, quan arribi a casa.
L’enlluernador, cegador, imponent i aclaparador sol d’un setze de juliol qualsevol fa
brillar les plaques de metacrilat de les matrícules dels cotxes. Fa vint anys que vaig
deixar la casa dels meus pares per viure sol, a l’edat de divuit anys. Avui continuo
aquí. Vaig caminant, tranquil·lament, cap a casa meva. Ja he plegat per avui. Miro el
rellotge; tres quarts de quatre. Inesperadament, el suau xiuxiueig de la tramuntana
em retorna l’alè. Suposo que el canvi climàtic té un paper clau en el temps
atmosfèric del dia a dia, encara que s’agraeix una mica de fresca. Així i tot, cada cop
fa més fred. En un tres i no res, el cel s’ennegreix i el tradicional so dels trons d’una
tempesta estival es fa notar. Treballo com a dissenyador gràfic de personatges,
animacions, etcètera, per a una petita empresa d’aplicacions mòbils i videojocs
indie, a través del programari Blender. Tot i això, a vegades faig certs treballs
d’administració. Estic content, perquè de petit sempre m’havia agradat aquest tema
i, almenys, un dels somnis s’ha complert. Trec les claus de la butxaca posterior dels
texans blau fosc i les fico pel pany de la porta principal. Pujo les escales, entro a
casa i m’estiro al llit. No tinc gaire gana, perquè ja he menjat alguna cosa a la feina.
Des de la finestra, sento el campanar del costat de casa tocar les quatre. Deixaré
que el lent curs del riu de la vida que transporta les aigües d’aquesta plujosa,
feixuga i grisa tarda, transcorri lentament mentre mil idees diferents passen pel meu
cap. Reposaré una estona.
Obro els ulls i reordeno ràpidament la sopa de lletres que inquieta el meu cervell.
M’aixeco del llit amb una nova idea, l’anotaré: «El noi va passar la mà amb una
subtil delicadesa, acariciant-los, com si es tractés d’un tresor; un regal de la creació,
per sobre les dents de lleó lleugerament mullades per la rosada, –com fines perles
de vidre, les gotes d’aigua–, i llavors, es va pondre el sol. Va quedar una imatge
excepcional: cel i mar daurats, de flors groguenques, interpreten l’arribada de la nit
amb l’extravagant melòdica sintonia a l’uníson del cant dels ocells en la llunyania. La
primavera és aquí. Cau la nit. A mesura que avança, el deliri de les estrelles del
paisatge, com purpurina, tenyeix d’alegria un quadre fosc, amb una paleta de colors
basada en l’absència de llum i, també, d’un pèl d’optimisme. La bola de foc comença
a fer-se notar per l’altra banda, esquitxant d’un vermell viu, luminescent,
incandescent, que surt d’entre les flames, l’inamovible horitzó, junt amb ell, el cel i
tot el que atrapa la nostra mirada va agafant un to càlid, cada cop més brillant, fins
que arriba el migdia.». Expressar els meus sentiments utilitzant l’alfabet és tot un
plaer per a mi. També m’agrada fer-ho en forma de dibuix. És un altre dels meus
somnis complerts, el del món literari i artístic. Obro l’ordinador per veure si tinc algun
correu nou i… una entrada nova apareix a la part superior de la safata d’entrada:
«Vine a casa, si us plau. Necessito veure’t. Com més aviat millor. – Mare».
Surto al carrer i camino de pressa. Des que se’m va trencar el mòbil he de mirar i
contestar els missatges per l’ordinador, ja que encara no m’ha arribat el nou. Que
voldrà la mare, un divendres a dos quarts de sis? Aixeco el cap i miro al cel. Ha
deixat de ploure i, no només això. Està impecable, com si mai hi hagués passat un
núvol. Davant d’aquest cel tan net, el meu cervell no deixa de treballar. Des que la
meva àvia va morir, ja fa dos anys, tant a mi com a la meva família de tant en tant la
nostàlgia del record ens envaeix i una espessa, pesada però fugaç capa de boira
cega els nostres ulls, ens entela la mirada, impedint-nos veure les coses bones de la
vida. Com ens afecta la manca d’un ésser estimat… Arribo a la plaça i giro a
l’esquerra. M’enfilo carrer amunt i toco el timbre de l’última casa a mà esquerra. La
porta de l’edifici s’obre i, alhora, la de les meves pors i inseguretats.
Pujo a l’ascensor. Normalment, no estic tan cansat com per a no pujar per a les
escales, però avui especialment em falten les forces, el meu cos flaqueja i un esperit
d’angoixa i fatiga s’apodera de mi. No és que sigui gaire esportiu. Però tampoc és el
cas que no faci gens d’exercici. No, no deu ser això. Tot i que des que he llegit el
correu de la mare, és veritat que sento una certa sensació de buit. El record de l’àvia
és a tot arreu. Sempre hi és. Arribo al tercer pis, passo pel passadís esquerre i obro
la porta. Tot i això, és com si ningú notés la meva presència. Avanço lentament, amb
certa recança, pels passadissos característicament llargs i estrets de la casa on em
vaig criar. Arribo al menjador i m’aturo al marc de la porta. Amb llàgrimes als ulls,
contemplo amb molta quietud, però, alhora incertesa, les arracades que sosté la
mare a les mans: les preferides de l’àvia, un parell de cireres de vidre.
Linda Flor, Valeria Pascual, 3rC
Oh linda flor, intentas brillar
sin pudor para no demostrar
todo tu dolor.
Pobre linda flor, sufre injustamente
a causa de otro incompetente.
Si todo fuera diferente, no existiría
ese mundo tan turbio y ardiente.
Oh linda flor, intentas brillar
sin pudor para no demostrar
todo su dolor.
Pobre linda flor, a causa del
cambio climático, vives con un
daño dramático.
Ay florecilla, estás pasando por un
reto emblemático, y entre ceniza, polvo
y espanto, murió la flor…sin más encanto.
Oh linda flor, intentabas brillar
sin pudor para no demostrar todo tu dolor.
Entre vinyes i oliveres,
sota el cel blau i estrellat,
ballen brises marineres,
sobre tots els camps daurats.
La tramuntana sobre ells dansa,
que alça el blat en un vaivé,
i la vinya es mou i avança,
sobre aquells bells camps també.
Les gavines, fent piruetes,
volen lliures vora el port,
i entre xarxes i barquetes,
neix l’amor, neix el record.
L’Empordà, racó de glòria,
terra noble, terra d’art,
on el vent grava a la història,
el batec d’un vell llegat.
de septiembre de 2044, y me tocaba sumarle un número más a mi edad. La verdad es que
ya me empieza a pesar ver un dígito tan alto.
Sigo viviendo en el mismo piso moderno en el barrio de Gràcia, en Barcelona, igual que
hace 17 años cuando me lo compré para estudiar.
Desde mi balcón puedo ver cómo la ciudad cobra vida poco a poco, con los primeros rayos
de sol iluminando las calles.
Trabajo como periodista en una emisora de radio, y cada día es un reto nuevo. Me apasiona
lo que hago, contar historias, analizar la actualidad y dar voz a quienes no siempre la tienen.
Esta mañana he tenido una reunión con el equipo para preparar el programa de la semana.
Estoy trabajando en un reportaje sobre el impacto de la inteligencia artificial en los medios
de comunicación, es un tema que me genera mucho entusiasmo pero también
preocupación.
Por la tarde he asistido a una rueda de prensa sobre el tema del programa de la semana, he
tomado notas y hecho preguntas, creo que ya tengo claro cómo enfocar el programa.
Después, he quedado para tomar un café con dos amigos de la universidad, también
periodistas. Aunque cada uno trabaja en un medio distinto, nos gusta compartir historias,
rumores y perspectivas sobre el mundo y la sociedad.
Nos hemos reído recordando nuestros primeros días de becarios, cuando todo parecía más
complicado de lo que realmente era.
Ahora, por la noche, mientras escribo estas líneas, me siento satisfecho y con ganas de
seguir contando historias. La ciudad donde vivo no descansa, y yo tampoco. Siempre hay
una noticia esperando ser contada y una voz que necesita ser escuchada. Me gustaría,
algún día, dirigir mi propio programa de radio, viajar a lugares en conflicto y narrar lo que
ocurre desde el terreno.
Quién sabe, quizá dentro de unos años esté escribiendo este diario desde una cabina de
radio en Nueva York o Londres.
De momento, sin embargo, cierro el diario y me voy a dormir. Mañana me espera otro día
lleno de titulares, entrevistas e historias por descubrir.
Des de la redacció de la revista de l’Olivar Gran felicitem als guanyadors i guanyadores.
